Aquí podeu explicar com s’ha viscut la pandèmia del coronavirus al teu entorn.
Recordeu: “Signeu amb el nom abreujat i no doneu correus electrònics reals (per exemple, abcdefg@gmail.com) i no ompliu la casella “Lloc web””.
Nota: Els textos rebuts no són revisats lingüísticament i les opinions són responsabilitat exclusiva de la persona que les emet. Seran suprimides les intervencions que no siguin respectuoses amb tothom (pel seu contingut xenòfob, homòfob...).
Blog d'Escriptura. Dept. català. EOI Sabadell 
En el començament de l’aparició d’aquest virus malparit, invisible i cruel, estava espantat en una situació mai viscuda, on moltes vides deixaven aquest món i d’altres lluitaven per salvar-les. Carrers i places buides, de vianants, cotxes… tan sols, ambulàncies i la llei, que seguien en estat d’alerta. Només els animals eren lliures, caminant, saltant o volant …
No em queixo, però m’ha obligat a deixar, moltes de les activitats que feia, amb moltes ganes d’aprendre, i això ha suposat un pas enrere a la meva vida, ja que la presencia era fonamental.
Em sap greu, per totes les famílies que pateixen, que no tenen mitjans, o no poden treballar.
De la família podria dir, que mai hem estat tantes hores junts, compartint moltes estones, però cadascú pendent de la seva feina. Podem estar contents, perquè de moment estem nets!
La tristesa que tenia abans, quan mirava des de el balcó, ara sa convertit, en una sorpresa desmesurada, perquè veig que molts, se’n begut l’enteniment.
Aixó només acaba de començar, no s’ha acabat i continuarà tenint moltes conseqüències negatives.
I els polítics què? millor no dir res!
Som animals, ensopeguem i no saben apartar les pedres del nostre camí!
Magnífica iniciativa la d´aquest blog, ple de vida i d´esperança
Dimecres 11 de març. El grup de whatsapp de les mestres de l’escola comença a sonar. Ens havien donat una notícia: una companya s’ha infectat del coronavirus i es troba a l’hospital. Aquell dia encara no enteníem res de la situació, no sabíem què estava passant ni què ens trobaríem.
L’endemà, dijous 12 de març, a primera hora ens comuniquen que hem de tancar el centre i que cap nen pot entrar-hi. Recordo la premsa a la porta de l’escola i recordo l’angoixa de les meves companyes. Ens sentíem “diferents” als altres perquè ja començàvem a veure dits que ens assenyalàvem com si estiguéssim infectades. Ens sentíem jutjades, discriminades.
Pensava que això passaria de pressa, que després de Setmana Santa tornaria a la meva aula a fer allò que més m’agrada que és acompanyar l’infant en el seu aprenentatge. Però això cada vegada tenia un final més llunyà. Els dies anaven passant i l’angoixa anava augmentant. Sentia por pel simple fet de no tenir notícies de veïns que normalment saludava pel carrer, creuàvem unes paraules i marxàvem. M’amoïnava pels meus, la meva família, els meus amics, i en els meus pensaments només ressaltaven paraules d’esperança. Esperança per aquelles persones que estaven lluitant per superar el virus que ens ha fet molt de mal a tots.
Sento una sensació de buit quan algun amic em diu que ha perdut un familiar i no ha pogut acomiadar-se. O quan un mateix passa per aquesta situació. És molt dur perdre persones que ens estimem i fer-te a la idea que mai més les tornarem a veure, que ja són part del record que viu en nosaltres.
El coronavirus ens l’ha jugada a tots. A tot un món que hem hagut d’amagar-nos perquè no ens atrapi. Tot i això, la lluita contra el virus segueix activa i cada dia que passa estem més a prop de vèncer. Confio en la responsabilitat de cada ciutadà per sortir junts d’aquesta pandèmia i que aviat aquest malson sigui part de la història.
Som animals, ensopeguem i no saben apartar les pedres del nostre camí!
Aquest malson continuarà i el proper curs, es de suposar, que si es comença de forma presencial, i haurà d’haver moltes precaucions.
Molts de nosaltres són responsables, però hi ha ciutadans que pensen que això no va per a ells.
Estem atrapats a dins d’un calaix fosc, on l’angoixa ens consumeix, i que, tardarem temps a tornar a veure la llum!
Bo, ja queda menys per a que d’una vegada per totes s’aclarisca tot el montage de “la pandemia” que els verdaders gobernants del món volen aprofitar a base de ficar la por a la gent que no pensa per sí mateix, els dies passen i com tot en la vida “tot passa” i fins i que la desinformació està a l’ordre del dia més encara que les veritats del móm per molt que manipulen tot eixirà a la llum més propte o més tard. El pitjor de tot és que la gent encara te capacitat de patiment i no reacciona, som capaços d’arrossegar-nos una mica més i de fet ho farem, la societat està acostumada a no eixir de la zona de confort abans que donar un pas de manera diferent, som capaços de adoptar el victimisme com el primer cognom en tal de no abandonar els pensaments que altres han triat per a nosaltres peque saben de bon grau con és la naturalesa humana, esta tot molt estudiat i el comportament humà no és cap misteri a hores d’ara. Però tot es perfecte, l’univers ens porta el que necessitem per a creixer, per a evolutzionar i cadasqú que ho faça al seu ritme que no hi ha pressa, tenim tota la eternitat, però redeu que tarugos de madera som!…
L’univers és perfecte! L’home no sap el té, i amb les seves actuacions consentides, l’està destruint. Tu dius que aquesta Pandèmia, és un muntatge, jo no n’estic tan segur, però sigui el que sigui, ens toca viure, en una inseguretat, que no podem fer el que ens doni la gana. Visc en un estat de decepció i tú!
Portem 50 dies confinats. 50 dies que recordarem sempre per haver estat a casa sense gaire cosa més a fer. Dies en què hem tingut mil-i-un desitjos i somnis de tornar a sortir al carrer, de córrer al bosc, de fer el vermut amb els amics al Passeig abans d’anar a casa els pares a dinar i retornar-los les carmanyoles de tota las setmana. Tardes en què hem experimentat amb llevat i farina totes les receptes de pa, pastissos i tot tipus de dolços que ens recomanava el canal de cuina. Matins en què hem autoenganyat dient-nos que avui seria el dia que faríem de principi a fi l’entrenament online de la Patry Jordan, sense saltar-nos cap exercici ni fent els ulls grossos mb el temps de descans entre sèries. Nit en què hem rigut al veure la situació tan inversemblant que ens toca viure que creiem que només passava a les pel·lícules de diumenge a la tarda, alhora que teníem ganes de plorar d’angoixa i de por per la incertesa que tot plegat ens crea. 50 dies a casa. 50 dies que lluitem des del sofà. 50 dies que difícilment oblidarem.
De la vida tot se n’aprèn, el bo i el dolent…ara el nostre cervell ens recomana…
Mai a la vida hauria pogut imaginar que ens podríem trobar en aquesta situació, confinats a casa, sense sortir, sense poder veure els nostres amics i familiars durant tant de temps a causa d’una pandèmia. Un confinament i aïllament necessari, però que ha suposat una càrrega psicològica per a tothom.
Aquest maleït virus ha matat milers de persones. Moltes persones han patit la pèrdua d’un familiar i no han pogut ni assistir al seu enterrament. Han hagut de passar un dol sense poder-se acomiadar del difunt, ni acompanyar-lo en les últimes hores de vida, necessitant suport psicològic per poder superar aquest moment tan intens, com és la mort.
Per altra banda, cal felicitar el sobreesforç realitzat per part dels nostres professionals mèdics, per fer front a la pandèmia. El més profund agraïment a totes les persones del sector sanitari que cuiden de tots nosaltres en aquests moments tan durs, i pel gran esforç que estan duent a terme posant en risc les seves vides.
Jo, personalment, he vist com una amiga ha perdut la seva mare a causa de la covid-19, i és molt dur no poder fer-li una abraçada per donar-li ànims en moments tan crítics. Pensar que jo havia estat a casa seva dinant o sopant, i que mai més la tornaré a veure, és un sentiment molt angoixós.
Aquesta situació ens ha de fer reflexionar sobre la importància de les coses i prendre consciència global per tenir cura del nostre planeta. Estic convençuda que quan tot això acabi, hi haurà un abans i un després.
M.N
Ara voldríem ser més bons, més justos, més humans, però quan tot acabi, tornarem a ser els mateixos!
Som humans, però quan tot acabi, tornarem a ser els mateixos! Ara voldríem ser més bons, més justos, més generosos, però…
Aquesta pandèmia ens ha produït un canvi a les nostres vides i deixarà en la nostra ment certs records difícils d’oblidar.
Molts de nosaltres hem pogut perdre la feina o deixar la feina per a cuidar a les nostres famílies. Altres casos han sortit al carrer per poder auxiliar a la població o salvar vides.
El confinament ha sigut molt dur per a tothom, sobretot al sector més crític, els nostres grans.
No oblidem els infants! Aquests que volen córrer, saltar i jugar amb els seus amics. Ells han pogut viure-ho diferent. Aquests petits han sabut trobar la part més positiva a aquesta situació buscat la millor adaptació possible i mantenir-se pacients.
Diuen els experts que d’una situació de crisi en sortim més forts. Podem prendre’n nota i lluitar per no caure, sent els supervivents davant aquesta tràgica pandèmia.
Aquesta situació ens fa reflexionar, donar una altra perspectiva a la vida, aprendre a ser més creatius i buscar altres alternatives.
En aquestes circumstàncies socials prioritza el respecte, l’espera, l’acompanyament, el silenci i la solidaritat en una societat estressada i poc civilitzada.
És temps de pensar, mirar-se a un mateix/a, buscar alternatives i noves formes de fer i aprendre allò que mai ho havies pogut aconseguir. Hem après a valorar el temps. Escoltar la natura que segueix el seu camí, florint les flors i sortint nous insectes per donar l’entrada a la primavera.
En aquests moments també es valora la reducció de la contaminació per excés de gasos en l’ambient, abús acústic i la desforestació.
Gràcies a aquest fet hi ha hagut una petita evolució en la humanitat que ha buscat alternatives de treball telemàtic, fabricacions pròpies d’utensilis i proteccions. Es massifica l’ús de les innovacions tecnològiques. Un bon inici cap a una comunitat futura molt més evolucionada i plena de recursos elèctrics i fins i tot robòtics on poder integrar nous conceptes, emprendre nous projectes, descobrir la nostra part més creativa…
A tot això, han pogut aparèixer sentiments de por, incertesa, neguits… fins i tot dolor, difícil de reparar.
No existeix cap medicament que puguin restaurar el dol i l’angoixa, l’ansietat i el disgust en aquestes extretes circumstàncies.
Un esdeveniment mundial que ens dona l’oportunitat al canvi, per pensar i enriquir-nos, on un dia més és un dia menys que cal passar.
Una pandèmia ens ha vingut a atacar. Em fa mal el cor de sentir i escoltar la quantitat de persones que marxen cada dia deixant enrere una llarga història. Persones que potser un dia van lluitar perquè nosaltres siguem qui som en aquest present. Gent gran que no es pot acomiadar del seus.
Un dol en condicions pèssimes, que acaba amb un gran buit en un entorn familiar. Un trencament on no existeixen les paraules per evitar aquest mal profund.
A tot això, hi sumen aquelles persones que es juguen la seva vida per donar a la societat el millor dels serveis. A més a més, els herois i les heroïnes que salven vides i cuiden els pacients encara que es trobin en situacions precàries per la falta de material i proteccions. No oblidem tampoc a tots els voluntaris i voluntàries que sorgeixen del no res, per oferir serveis socials assistint els més vulnerables. I què dir… d’aquell jovent que treuen les seves habilitats per solidaritzar-se amb les persones de risc i fer acompanyament o donar servei perquè estiguin assistides.
Veritablement, la societat està canviant. L’ésser humà, com ésser viu, capaç de pensar no deixa d’inventar, crear, buscar i proposar noves formes de fer per sortir endavant.
Realment aquesta situació ens acaba ensenyant com podem construir un món millor si entre tots/es ens ajudem, compartim i ocupem el nostre espai i lloc.
Aprofita aquest moment comú i propi per trobar-te amb tu mateix/a, treure la part més positiva i descobrir-te.
VIVÈNCIES RELACIONADES AMB EL CORONAVIRUS
El passat 12 de març vaig anar a treballar, com de costum, a la meva escola.
En arribar, cap a les tres de la tarda, l’Equip Directiu ens va afirmar que les escoles s’havien de tancar degut al COVID-19.
La meva paral·lela i jo vam decidir instantàniament, ja que havíem d’estar amb els nostres alumnes a la vegada, tot el material que s’havien d’endur a casa. Aquell dia vaig plegar tard de la feina intentant preveure el que necessitaria a casa meva per poder avaluar els meus alumnes.
La veritat és que mai m’hauria imaginat que restaria a casa confinada amb les meves filles des d’aquell dia!
Actualment portem 48 dies sense sortir al carrer. Aquest passat diumenge, 26 d’abril, podia haver tocat el dos amb l’Anne, de vuit anys, però ella no va voler i a nosaltres, els pares, ja no ens va d’una setmana més de romandre a casa.
Durant aquest estat d’alarma he d’esmentar que la meva vida està sent molt dinàmica i no en tinc problemes d’avorriment per tres raons principals:
En primer lloc, la vessant professional. La meva feina s’ha duplicat o fins i tot, triplicat amb el teletreball. La meva companya de feina no disposa de mitjans tècnics adequats ni d’una bona connexió a Internet i he d’efectuar la programació de totes les àrees setmanalment, intercanviant idees amb ella a través de videoconferències. A més a més i, sincerament, m’he hagut de posar les piles amb el domini de la informàtica per poder programar les tasques dels nostres alumnes.
El Departament d’Educació també ens ha comunicat la importància de dedicar part del temps del confinament a la realització de cursos, que m’he pres al peu de la lletra, per poder desenvolupar i millorar la meva tasca docent. Tota aquesta feina quedarà enregistrada en un diari de confinament obligatori que haurem de presentar a l’Equip Directiu a la tornada a escola.
En cap moment m’he oblidat de l’aprenentatge del Català, però he hagut de prioritzar aquelles formacions més necessàries per combatre aquesta nova situació.
En segon lloc, la vessant familiar. L’única part positiva del coronavirus és el poder estar més hores amb la família.
Com a mare i un dels pilars familiars, he d’ajudar les meves filles amb els seus estudis, ja que encara són petites i poc autònomes, necessitant contínuament l’adult per desenvolupar les seves tasques escolars.
Treballem les emocions per mantenir-nos bé anímicament; són molts dies sense contacte social.
He establert un horaris i hàbits a la llar per fer del confinament una vida el més entretinguda i rutinària possible. A tot això hem d’afegir les tasques domèstiques, cuinar diàriament… i, sobretot, tenir cura dels avis. Ells estan patint molt amb aquesta nova situació i es mostren molt angoixats i sols. Ha estat un canvi sobtat per a tothom, però sobretot per a ells, que formen part de la població més vulnerable. Els està costant molt adaptar-se, ja que veuen perillar la seva vida. Els intentem atendre de la millor manera possible tot i que sabem que no és prou suficient per ells. Diàriament ens connectem per videotrucades perquè ens puguin veure, sobretot a les seves netes que tant enyoren.
En tercer lloc, la vessant social. Com a éssers humans, una de les necessitats bàsiques és la de relació i , tot i que mantenim el contacte amb els nostres familiars i amics, aprofitem l’aplaudiment per poder relacionar-nos amb altres persones de l’entorn més proper, com els nostres veïns. Valorem molt aquest aplaudiment i intentem que les nostres filles prenguin consciència de la importància de certs valors com el respecte, la solidaritat, la generositat, l’empatia… per aconseguir que siguin unes bones persones, capaç de saber conviure en societat.
Segons les informacions actuals, a partir del dia dos de maig podrem sortir, tot i mantenint les precaucions i normes establertes, per garantir la seguretat de tots i cadascun dels ciutadans. Nosaltres, potser, ens esperem una mica més depenent de com actuï la gent.
En definitiva, estem vivint una situació molt complicada a nivell mundial i ens estem adaptant a marxes forçades per tal de portar-la a terme de la millor forma possible, tot i adaptant-nos a aquests grans canvis en tots els nivells.
R.H.
#dia47. Hem fet pa, hem pintat, hem vist algunes pel·lícules mítiques per primera vegada, hem mirat com floria la farigola del balcó, hem muntat circuits per casa i una cabana i hem fet teatre, hem llegit molts contes, hem cuinat pastissos, hem celebrat els mitjos aniversaris. Ens hem cridat, hem plorat, hem estat avorrits, hem tingut por, hem sentit desconcert, desgana, ens hem cansat uns dels altres, ens hem enfadat, hem netejat amb obsessió, hem exigit, hem escoltat amics parlant de mort.
Del 13 de març ençà hem fet totes aquestes coses i més en un espai concret. Quan la cosa del carrer s’acabi… diu la més petita de la casa per encetar una frase que conté un desig. Fins que l’amenaça de fora passi estem confinades. Ens han ordenat tancar-nos a casa, cal contenir un virus que fa estralls i la població ha de fer un esforç molt estricte degut a la feblesa del nostre sistema sanitari, desballestat de fa temps per successius polítics i empresaris. I en general hem obeït. Per por i generositat, per una barreja d’emocions que ens mouen a restar alerta i protegir-nos. He passat por, sobretot els primers dies. Por a la mort, a la pèrdua de vides i del món que coneixia. Passant els dies he rebaixat la meva pròpia corba, la d’aquesta por que mantenia el cos ansiós i alerta les primeres setmanes. Però no he fet que aquesta emoció negra i protectora desaparegués. I ara creixen en mi més pors i m’aterren més els humans que el virus. Se’m fa aterridor un futur on el contacte físic o l’amistat quedin sota sospita, on la fluidesa de les relacions humanes quedi entorpida per la prevenció i on s’escoli, entre mesura i mesura, l’autoritarisme. Per què, qui alçaria la veu contra unes mesures que ens han de mantenir vius? Qui contradiria les normes que salven vides? Només algú mesquí i egoista, oi? Però, i si hi ha altres maneres de fer les coses? I si quan refem la quotidianetat no volem tornar a la normalitat que teníem? I si els governs en el futur que ens espera ens segueixen demanant esforç col·lectiu sense reestablir i millorar els serveis públics que ens han de protegir? Llavors què farem? Si pel bé de tots es suspèn la llei i això acaba anul·lant la veu del poble, què farem? Oh, sí, clar, ens queden les xarxes socials, internet… oi? Aquell exterior virtual on no sóm capaces de distingir la veritat, cada vegada més mediada pels interessos d’uns i altres. Aquell espai poc avessat a la reflexió on ens movem i expressem per impulsos, on és fàcil creure.
Potser corro massa, miro de frenar cert pessimisme. Prou feina tenim, a dies, a mantenir la salut mental i els ànims, que ens atabalarem amb la discreta distopia que ens espera amagada en la normalitat i la seguretat que vindran. Quan la cosa del carrer s’acabi haurem de sortir-hi i exigir que es posi la vida al centre. Que el valor de la nostra societat siguin les persones, simplement pel fet de ser-ho, no depenent de quant són capaces de produïr, per exemple, no depenent de l’èxit que tenen a les xarxes. Per molt que visquem en estat d’excepció, no deiem de somiar un món on tot és possible i les relacions entre persones segueixen fetes de pell, alè i mirades properes.
Fe d’errata: a l’avantpenúltima línea: …no deixem de somiar un món…
REFLEXIONS
Ara que ja portem gairebé sis setmanes de confinament tinc molt clar que hi haurà un abans i un després de la pandèmia, i parlo en un sentit molt ampli perquè crec que els canvis seran a molts nivells. No vull parlar de tots els aspectes negatius que ens està deixant aquest virus, sinó de les qualitats que han sorgit de nosaltres, els humans, d’una forma espontània.
Tots estem qualificats per a ser solidaris. però sovint no tenim la possibilitat de demostrar-ho. Aquest dies hem tingut la sort de posar en pràctica aquest sentiment que tenim emmagatzemat dins el cor. Aquest simple fet d’ajudar ens ha ofert la satisfacció d’haver pogut aportar el nostre granet de sorra a la societat.
Per altra banda, ens ha ajudat a desenvolupar habilitats que teníem amagades i en aquest moment d’emergència han sortit a la llum; curiosament, el resultat és millor del esperat. No crec que jo hagi estat l’única persona que durant el confinament ha fet de perruquera, pastissera, infermera i psicòloga.Tots tenim més aptituds de les que pensem, però fins que no estem en un moment crític no les aprofitem.
Hem après a valorar les tasques del personal sanitari. Si en altres temps els he admirat, ara puc dir que són els meus ídols incondicionals i que es mereixen tot el suport de la societat i del govern.
Per a acabar, ens ha ajudat a prendre més consciència del respecte que es mereix la natura. Ja que en aquest temps de confinament la contaminació ha minvat d’una forma tan clara, lluitem per a aconseguir que aquesta millora no s’espatlli en quatre dies. La natura s’ha queixat, ens ha enviat un missatge, un avís. Intentem aturar el canvi climàtic, les conseqüències poden ser pitjors que les que ens deixarà el maleït virus.
F. G.P.
Dies d’estrès, d’anar amunt i avall, dies a correcuita sense temps. Després de
passar-me tota la vida endinsada dins d’una rutina esgotadora…
PAUSA.
El coronavirus atura les nostres vides, milions de rellotges han decidit minutar
més lentament. Al començament d’aquesta situació vaig prendre’m aquests
dies per descansar, gaudir dels de casa, aprendre i conèixer-me. En definitiva,
dies per mi.
Però aviat van arribar la por, la preocupació i la incertesa patrocinada per
l’excés d’informació. I cada cop vius la situació de més a prop, veus que gent
del teu voltant està contagiada i et fas moltes preguntes que mai abans t’havies
fet. “I tant que n’aprendré d’aquesta situació” em repetia cada nit, per poder
alleugerar el sentiment que m’envaïa i poder descansar.
Aquest virus s’ha emportat una petita (o gran) part de la meva família i en certa
manera, encara no m’ho crec. No entenc el procés de dol que estic seguint.
Suposo que l’únic que necessito és temps, paciència i poder abraçar els meus.
Sí, aquests dies han sigut una muntanya russa d’emocions, i en realitat, encara
que la situació familiar ha estat molt dura, tot allò que pensava al començament
d’aquesta situació- prendre’m aquests dies per descansar, gaudir dels de casa,
aprendre i conèixer-me- s’ha complert.
Malgrat fa molts dies que restem confinats i aguantar la meva situació personal
(com la de molts/es) no ha estat fàcil, puc veure un bri de llum, d’esperança.
Cuidem-nos per poder sortir d’aquest malson que cada dia he volgut despertar.
Aquesta és una història, que començà un divendres 13 de març de l’any 2020 quan es va, gairebé, aturar la humanitat i ens vàrem haver de protegir a casa durant mesos, per combatre un monstre que va resultar ser el més mortífer i perillós de tots.
Minúscul i invisible es movia amb la rapidesa d’un llamp, d’una víctima a l’altra anava guanyant terreny als humans. Era poderós i no l’aturava res. S’emportava els més febles i els més grans, els pobres i els rics, els savis i els ignorants. No en sabia de banderes, ni tampoc de colors, no tenia escrúpols i es creia vencedor.
Però vet aquí, que van sorgir uns herois. Amb espases afilades i escuts blancs de protecció, mascaretes a les cares, el seu estendard era arrasar-lo com fos.
I creus que ho van aconseguir? Doncs, és clar que sí. Van tenir l’estimació del poble aplaudint des dels balcons i van fabricar l’arma funesta que li va donar la mort.
Portem 42 dies confinats. Per sort, no he perdut cap familiar pel Covid-19. Tampoc hem passat la malaltia -o al menys no n’hem estat conscients-. Logísticament ha tingut conseqüències: un casament anul·lat sense nova data i una mudança aplaçada. Laboralment, es presenta un futur incert que crea angoixa. Totes aquestes són conseqüències materials.
Respecte a les conseqüències immaterials, en puc dir moltes més. La més dolorosa és l’enyorança de la familia, els petons, les abraçades i les carícies, igual que compartir un àpat a la mateixa taula. D’altra banda, també es troba a faltar la gent pel carrer en mirar per la finestra, la imatge de la Rambla atapeïda de caps, les cafeteries plenes de persones prenent els seus cafès amb pastes, els avis asseguts als bancs veient passar el temps, els nens jugant als parcs, embrutant-se, barallant-se.
També enyoro els somriures que ara s’amaguen sota les mascaretes, passejar agafada de la mà del meu amor i anar junts a fer coses tan insignificants com la compra de la setmana. Enyoro pujar a la muntanya per una carretera de corves i fer una caminada pel bosc, gaudint del sol de primavera i la olor de la natura humida per les darreres pluges. Trobo a faltar anar a veure el mar i mullar els peus a la riba del mar. També poder anar a una botiga d’art i tocar tots els pinzells sense guants per comparar-ne la suavitat. I les perfumeries…Enyoro trepitjar una perfumeria i provar tots els perfums, acaronar cada ombra d’ulls amb el dit per veure el color i la textura, provar el color de cada llapis de llavis al dors de la mà.
Fins i tot trobo a faltar la EOI, i això que no he assistit escrupulosament.
M’encanta el teu comentari, AM.
Salutacions
JA