Fòrum 14


Ets del parer que el nostre és un país on es perd molt el temps i que això provoca greus perjudicis econòmics i molta frustració personal? Ets partidari/a dels horaris intensius?

Nota: Els textos rebuts no són revisats lingüísticament i les opinions són responsabilitat exclusiva de la persona que les emet. Seran suprimides les intervencions que no siguin respectuoses amb tothom (pel seu contingut xenòfob, homòfob…).

Recordeu: “Signeu amb el nom abreujat i no doneu correus electrònics reals (per exemple, abcdefg@gmail.com)”

7 respostes a “Fòrum 14

  1. No totes les feines són iguals, però totes tenen una finalitat, un objectiu, i jo sóc partidari del treball per objectius. Tant si has de produir un nombre de peces al dia, com un nombre de vendes, com recollir una collita, ensenyar als alumnes una matèria o fer companyia a una persona gran, la teva tasca pot ser mesurada, si s’ha establert prèviament el que vols mesurar. Serà una mesura més o menys quantitativa o qualitativa però mesurable. Quantes peces has produït? Quin import de vendes has aconseguit? Has recollit tota la fruita? Els alumnes han après i aprovat? La persona gran està ben atesa i contenta? Si podem respondre aquestes preguntes i comparar-les amb el que havíem planificat podrem valorar si hem aconseguit el propòsit de la nostra feina, el nostre objectiu, pel qual ens paguen.
    La reflexió és tan senzilla com perversa, ja que rau en qui posa els objectius. A priori un diria que és l’empresa qui ho fa. Bé, en molts casos sí, i estan molt ben definits, com en processos productius molt tecnificats, però en molts d’altres no n’hi ha, o no els saben, o no els controlen, i aquí és on tenim problemes.
    Si les tasques i els seus objectius estan ben dissenyats, els treballadors els podran assolir dins les seves jornades de treball acordades, ja que en aquest marc s’han d’integrar. Si no hi arriben potser és que són inassolibles i provoquen frustració, i per tant s’haurien de revisar, o potser es perd el temps i llavors s’ha de controlar l’activitat i aquestes fuites de productivitat. Molt sovint, dins de la mateixa empresa, les pèrdues de temps d’uns es reparteixen entre tots i això sí que és injust i frustrant.
    En el nostre país es perd molt temps en el món laboral per manca de planificació de les feines i per massa improvisació per a posar-hi remei, i això deriva en una baixa productivitat i en conseqüència en perjudicis econòmics. És una responsabilitat de tothom, des de les institucions públiques i les empreses fins als treballadors, reduir les hores que dediquem a treballar i la ineficiència col·lectiva.
    Dit tot això, sí que soc partidari de les jornades intensives i també soc conscient que perdem molt el temps, però fora banal només evidenciar que es perd el temps degut a que es fuma massa o a que es fan dinars de dues hores, i pensar que ho fem perquè les persones no tenim projectes més enllà de les nostres feines. Fer jornades intensives sense augmentar l’eficiència només redundarà en baixades de sous, increment de despeses, o totes dues.

  2. Estic d’acord amb aquesta afirmació. Trobo que al nostre país es perd molt de temps en horaris partits; fins i tot trobo que l’horari comercial és molt extens (i ho és perquè els horaris laborals també ho són). I molts serveis s’ofereixen únicament en horaris en que la majoria de ciutadans estan ocupats. Tot això és un perjuri per als treballadors que han de compaginar la seva vida laboral amb la personal (en molts casos, familiar).

    Sembla que hi ha moltes empreses que s’obliden que és necessària una regeneració de l’espècie, i no pensen que aquesta renovació la duen a terme les famílies que formen els seus treballadors. Aquestes famílies necessiten atendre els fills si es pretén que la nostra societat prosperi (ara, si l’objectiu és convertir-nos en un país subdesenvolupat, ja és un altre tema).

    Per altra banda, la frustració personal crec que té a veure no només amb els horaris, també amb els salaris. Gran part dels treballadors han de treballar tota una quantitat d’hores excessives, en uns horaris impossibles, per un sou que no els permet ni llogar un pis decent. Al final la sensació és la de ser un esclau.
    Se suposa que vivim en una societat lliure, però estem encadenats a sous baixos, i horaris intransigents que ens impedeixen, precisament, fer allò que ens vingui de gust, que ens realitzi com a persones. És a dir, ser lliures.

  3. Fa més de vint anys que vaig començar a treballar en la feina que encara estic exercint avui dia, i sempre recordaré la primera reunió de l’àrea en la qual estàvem implicades unes vuit persones. L’hora de l’inici era clara, les quatre de la tarda, però l’hora de finalitzar -vaig adonar-me que – depenia de l’estat emocional en què es trobessin els seus integrants. El cap, el company que dirigia la reunió, duia un ordre del dia molt ben preparada. Va començar molt eficientment, però quan va arribar al segon punt es van quedar encallats durant més de mitja hora, tant ell com els companys en un pressupost de l’any anterior, el qual estava més que resolt. La meva sorpresa fou tal, que el primer pensament que em va venir a la ment va ser que a la indústria aquesta situació hauria tingut un cost altíssim. Ara, ja ho trobo fins i tot normal.

  4. Vivim en un país amb unes jornades laborals interminables. El dia a l’oficina s’inicia a les vuit del matí i acaba a les vuit del vespre. Totes aquestes hores no són hores efectives de feina. Ens aturem per esmorzar només una hora després de començar la jornada. Una altra parada per fer un cafè a la màquina. Diem que només seran cinc minuts, però acabaran convertint-se en quinze perquè ens hem trobat amb el company de la sisena planta que fa dos dies que no veiem. A dos quarts de dues fem la parada per dinar. I per dinar necessitem dues hores. Fins dos quarts de quatre no ens reincorporem a la nostra cadira. Quina son més insuportable. Hem de fer un altre cafè, poc després berenar i així fins l’últim minut de la jornada. Evidentment, quan arriben a casa, encara hem de revisar els deures del nens, dutxar-los i aconseguir que se’n vagin a dormir. Nens que no hem vist des del matí, que han viscut a l’escola, que han fet dues activitats extraescolars i han estat amorosament cuidats pels avis. I ara sí, ja podem sopar i quedar-nos adormits al sofà mirant la televisió. Un sistema que no pot generar més que persones frustrades i estressades amb nens frustrats i estressats.

    Mentre, a la resta del continent europeu, la vida es desenvolupa paral·lela a la nostra. Amb horari de funcionari (com els afortunats funcionaris del nostre país), treballen de vuit a tres de la tarda. Els seus nens fan el mateix horari i poden gaudir d’una esplèndida vida familiar la resta del dia. I són menys productius? Doncs sembla que no, no ho són. La seva economia no surt perjudicada. Són societats més productives. Les hores que els treballadors passen a les oficines i fàbriques són hores efectives de feina. Les hores que passem al nostre país, no ho són. Però hi ha la creença generalitzada que, escalfar una cadira a l’oficina, és un signe de productivitat i beneficia a l’empresa.
    Una altra conseqüència de l’horari intensiu, és l’augment de la qualitat de vida dels treballadors i de les seves famílies, que poden gaudir d’una vida conjunta diàriament sense dependre de familiars ni de serveis addicionals on deixar els nens vigilats i ocupats. I segurament amb menys estrès i frustració laboral.

  5. Si el nostre país aconseguís portar a terme el pacte per la reforma horària, compactant la jornada laboral, implantant flexibilitat horària i potenciant el teletreball, seríem més productives, tindríem una millor conciliació familiar i guanyaríem molta qualitat de vida.
    Fa deu anys vaig decidir fer un canvi de professió i feina. Portava molts anys amb horari partit i treballant moltes hores, amb la sensació de no disposar de prou temps per gaudir de la vida. Vaig agafar aquell nou propòsit amb il•lusió i, a hores d’ara, valoro moltíssim les condicions de què disposo.
    Dues coses totalment compatibles: treballar millor i ser felices.

  6. MN

    Sens dubte, al nostre país hi ha una gran pèrdua de temps i beneficis econòmics, tots dos alhora. Aquesta pèrdua de temps és deguda a la falta de coordinació i informació dels empresaris, que no saben aprofitar el temps dels seus treballadors ni recompensar-los com es mereixen. Llavors els treballadors pensen: “si no ho faig avui, ho faig demà”. Ara, si veiessin que poden disposar de més temps d’oci i familiar i, a més a més, que hi ha recompenses per la feina ben feta, jo crec que es posarien més les piles i s’esforçarien molt més.
    Oferir incentius als treballadors és òbviament una motivació perquè s’esforcin molt més a la seva feina, i obtenir millors rendiments en menys temps. Tanmateix, penso que ha d’haver-hi un canvi de mentalitat per fer la mateixa feina que es fa en jornada parcial per fer-la en jornada intensiva.

  7. Sí, sóc del parer que en el nostre país es perd molt de temps a la feina. Crec que passem massa estones fent pauses per esmorzar, fumar, trucar per telèfon a la família… Com que sabem que podem recuperar les hores perdudes, ens prenem pauses innecessàries que provoquen un allargament de la jornada laboral. No sé si això provoca perjudicis econòmics i frustració personal però, jo sóc partidària de tenir hores lliures i poder-les dedicar a allò que m’agrada.
    Penso que hi ha gent sense interessos o inquietuds fora de la feina. Aquest pot ser un motiu pel qual no tenen pressa per finalitzar la seva jornada laboral. Convido tota aquesta gent a parar-se a observar tot el que els envolta i, així, adonar-se de les coses que es poden arribar a perdre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s