Fòrum 1


Què creus que, com a persones i com a país, podem aprendre de les situacions de pandèmia, com la del 2020?

Nota: Els textos rebuts no són revisats lingüísticament i les opinions són responsabilitat exclusiva de la persona que les emet. Seran suprimides les intervencions que no siguin respectuoses amb tothom (pel seu contingut xenòfob, homòfob…).

Signeu amb el nom abreujat (o pel nom de pila), no doneu correus electrònics reals (per exemple, poseu-hi abcdefg@gmail.com) i no empleneu la casella “Lloc web

12 respostes a “Fòrum 1

  1. Podem aprendre que en qualsevol moment ens poden prendre la llibertat i que tenim menys poder del que creiem sobre les nostres vides. No podem controlar tot el que ens passa.

    Podem aprendre que no som immortals, que en qualsevol moment podem deixar de respirar i que la mort existeix, és real i és factible.

    També podem aprendre a conviure amb altres persones 24 hores al dia o bé a viure en soledat i aïllament.

    També podem aprendre a adaptar-nos a situacions desconegudes i amenaçadores i extreure’n un aprenentatge personal. Podem estimar, podem crear, podem viatjar a través de l’art i trobar maneres de gaudir de la vida que abans no tenien valor.

    No estic segura de l’aprenentatge que n’obtindrem a nivell comunitari ja que la nostra és una societat individualista.

  2. Aquesta crisi ens està ensenyant a ser resilients, cosa que no és fàcil al segle XXI. Estem valorant més que mai les relacions. Som més conscients dels nostres orígens més animals, els que ens porten a necessitar el contacte amb els altres per sobre de tot, els que ens porten a ensumar fort quan sortim al carrer per respirar un aire pur que s’ha convertit en or.

  3. Faig una carrera d’humanitats, i el primer treball universitari que vaig haver de fer confinat va consistir a relacionar el temari de l’assignatura amb l’experiència de la pandèmia. El segon treball, d’una altra assignatura, tenia la mateixa petició. Ara que tracto aquesta qüestió per tercer cop, arribo a la conclusió que quan quelcom afecta directa i inevitablement les nostres vides sentim la necessitat de comentar-ho. Tot i que cap dels tres treballs que he fet sobre el tema són epidemiològics ni sociològics (les dues principals vessants d’estudi d’una pandèmia que porta a un confinament massiu), n’he fet tres treballs. Potser és la necessitat de sentir que no se’ns escapa completament. La nostra opinió sobre el tema, si més no, segueix sota el nostre control.

  4. Faig una carrera d’humanitats, i el primer treball universitari que vaig haver de fer confinat va consistir en relacionar el temari de l’assignatura amb l’experiència de la pandèmia. El segon treball, d’una altra assignatura, tenia la mateixa petició. Ara que tracto aquesta qüestió per tercer cop, arribo a la conclusió que quan quelcom afecta directa i inevitablement a les nostres vides sentim la necessitat de comentar-ho. Malgrat cap dels tres treballs que he fet sobre el tema son epidemiològics ni sociològics (les dues principals vessants d’estudi d’una pandèmia que porta a un confinament massiu), n’he fet tres treballs. Potser és la necessitat de sentir que no se’ns escapa completament. La nostra opinió sobre el tema, si més no, segueix sota el nostre control.

  5. Personalment crec que l’ésser humà és incapaç d’aprendre. Tota aquesta maldestra situació es documenta de forma gràfica en forma d’articles i vídeos a tot el planeta. Aquí al nostre territori, per posar un exemple, només hem de veure la situació viscuda el dia dos de maig. Els carrers plens de gom a gom, on avis sense mascaretes gronxen els nets fent servir mobiliari urbà; corredors de fons i ciclistes, a Collserola o a la platja sense mantenir les distàncies. Les imatges dels noticiaris mostren autèntics Braus de ciutat en estampida quan els han deixat la porta oberta. Per tot això sincerament crec que no, no hem après res.

  6. M’agradaria ser positiva però crec, sincerament, que no hem après absolutament res. La pandèmia ens ha confinat a tots a casa i hem fet un munt de bons propòsits. Fer esport, parlar amb els amics i familiars fent servir totes les eines que hi ha disponibles, fer deures en línia, teletreballar, cosir mascaretes i conscienciar-nos de la importància que un tros tan petit de roba té i fins i tot, aplaudir als nostres sanitaris cada dia a les vuit de la tarda. Però només hem necessitat que, com a un nen petit, ens donessin permís per sortir al carrer en unes hores determinades. I s’acabat portar-se bé. Em sortit com com cavalls desbocats. Sense mascaretes de protecció i sense mantenir les distàncies recomanades de seguretat. Ens havien explicat com fer-ho ordenadament però ens ha estat igual. Després, en tornar a casa, ens mirem les imatges vergonyoses del ramat a la televisió sense ruboritzar-nos.
    I què passarà amb els nostres sanitaris? Previsiblement ens oblidarem d’ells. Durant cinquanta dies han estat els nostres herois i s’han enfrontat a la malaltia sense cap mena de defensa davant d’un virus implacable. Els hem homenatjat cada dia. Però poc a poc, alguns troglodites han sortit de la caverna amenaçant-los i acusant-los de ser els propagadors de la pandèmia. Els primers acomiadaments de sanitaris han començat. Molts han deixa de ser imprescindibles quan les cures intensives dels nostres hospitals han recuperat el seu ritme normal. Els primers, aquells que l’estat havia importat d’altres països amb urgència. La resta anirà desfilant com soldats un darrera de l’altre. I a nosaltres, a la societat, ens és igual. Han demanat un compensació pel seu esforç i se’ls ha tancat la porta. Ara no és moment de demanar esforços econòmics a l’estat, han de tenir empatia amb la resta de la societat que tan malament ho està passant. L’ésser humà és mesquí i interessat, no hi ha res que el faci canviar.

  7. De tot es pot aprendre. De tot. Fins i tot d’aquestes situacions tan difícils i que causen dolor a tanta gent. Com a persones, com a societat i com a país, de tot això en podem extreure una lliçó. O potser més d’una.
    Com a país, l’actuació ha estat molt deficient. Des del govern s’ha actuat tard i malament. No serveixen excuses com “no es podia saber” o similars, ja que des del gener ja hi havia alertes de l’OMS que recomanaven als governs mesures immediates. Només cal mirar altres països que van decidir ser previsors i ara no tenen gairebé afectats. Es podria aprendre molt d’aquestes altres nacions i seguir el camí que han seguit en la lluita contra el virus.
    Com a societat, el comportament ha estat, crec, molt positiu. S’ha fet cas, en tot moment, a les indicacions de les autoritats competents i s’han tingut iniciatives socials molt boniques, com aplaudir al personal sanitari pel gran esforç que fa cada dia. Podria semblar que la gran quantitat de sancions que s’han imposat recentment amb motiu de l’incompliment de les mesures decretades és un mal senyal. Bé, sí que ho és. Però cal tenir en compte que per cada persona irresponsable que és sancionada, hi ha molta més gent acomplint el confinament de manera exemplar i que no fa fressa, perquè no surt als informatius.
    Com a persones el que podem aprendre de tot això pot variar molt depenent del context social i familiar dins el qual ens trobem. A partir d’ara valorarem més les persones que estimem, especialment tots aquells que hagin perdut algun familiar o amic a causa del virus. Potser també gaudirem més els petits plaers i moments de la vida que ara, en confinament, no podem tenir.
    Crec que és molt important tenir en la vida un punt de vista centrat a aprendre de tot el que ens passa: el que és bo i el que no ho és. Si en sortir de la quarantena estiméssim tots més els nostres familiars, ja hauríem guanyat molt!

  8. Personalment, m’agradaria, que les persones aprenguéssim de situacions com les que estem vivint en aquests moments tan difícils.
    Qualsevol pensaria que, sabent tot el que està passant i els esforços que tots estem fent per a tirar endavant, aprendríem a ser més cívics i considerats amb la resta de persones.
    No està sent així.
    És veritat que moltes persones estem complint amb totes les normes que s’han imposat de bona fe, però també n’hi ha moltes altres que només les estan complint per obligació i per por a rebre a una multa.
    A la vista ha quedat que, quan s’ha permès sortir, en aquest cas perquè els nens puguin estar una estona al carrer, tothom s’ha oblidat del civisme deixant pas a un egoisme que a molts ens produeix vergonya.
    Per tant, considero que una part de la població hi aprendrà i una altra, desgraciadament, no.

  9. La pandèmia del 2020 crec que marcarà un abans i un després a la nostra societat. Ha paralitzat el món, ens ha confinat, ens ha transmès la por, hem pogut sentir el silenci del carrers, la contaminació ha baixat al nivell recomanat per l’ OMS, ens ha fet reflexionar sobre el ritme de vida que portàvem…
    Ara ja hem aprés la lliçó i volem sortir al carrer per començar a gaudir d’aquesta segona “oportunitat”.

  10. Fa prop d’un mes i mig que des del govern central se’ns ha confinat a casa. El motiu; el ràpid contagi d’un virus que, tot i no ser molt virulent en tots el casos, s’ha endut la vida de molts individus d’altres països veïns. Les pors per part de la població els incita a comprar compulsivament per tal de estar ben assortits de tot allò que fins i tot no necessiten.
    I és així, fins ara n’hem viscut prioritzant els nostres propis interessos, mirant egoistament només per les nostres vides i ara tenim el deure de “rentar-nos les mans”, no mobilitzar-nos pels carrers i tapar-nos el nas i la boca, per evitar expandir el mínim possible aquest virus, que potser, per nosaltres només és una petita grip, però per d’altres pot suposar la mancança de la seva salut.
    Gran part de les persones s’impliquen molt en complir aquest deure que tenim, però n’hi ha d’altres que no deuen creure el que es diu o potser no s’han trobat amb casos a prop i no s’ho prenen seriosament.
    Però, som optimistes, sabem que ressorgirem i haurem de posar tots de la nostra part per aixecar el país novament i que arribi el moment que només sigui una experiència que ens hagi ensenyat com viure-hi millor.

  11. M’agradaria pensar que aquesta situació tan difícil que ens ha tocat viure ens canviarà, i que a partir d’ara pensarem una mica més en la resta de la gent i que no serem tan egoistes. Però crec que si la situació no millora considerablement i tornem a la «normalitat» no crec que la gent canvïi, crec que es tornarà més egoista perquè davant de situacions precàries i/o difícils ens tornem encara més egoistes. Ens oblidarem de tot el que hem passat. Per exemple, ara tothom aplaudeix a els sanitaris, però segur que quan tot acabi i siguem a una consulta esperant o quan triguin a atendre’ns, molta gent es queixarà i no serem tolerants.

    1. Ja porto set caps de setmana confinat amb els dies de cada dia que això comporta. Alguns dies viscuts amb preocupació, altres agafant rutines noves. De moment, sembla soc fugisser d’aquest virus, a la família no ha entrat, però alguns amics l’han patit de forma lleugera, mentre que d’altres han vist com s’emportava la mare, sense gairebé poder acomiadar-se’n.
      Penso el que m’agradaria fer el cap de setmana, on aniria, a fer la ruta aquella de què em van parlar, i oblido que molts diumenges anava a fer un petit tomb pel rodal. Sovint vesteixo el que feia amb els millors vestits, ben engalanats, quan potser no feien tan goig com ara em sembla. Ara me n’adono que poc és molt: sortir de casa, arribar al passeig, pensar que ha quedat molt pelat, ramblejar una mica i tornar cap a casa amb una barra de pa sota el braç, m’omplia més del que pensava, a jutjar per com ho trobo a faltar.
      Sempre m’ha agradat la tecnologia, els aparells, i per sort ,d’ordinadors a casa en tenim força. Ara treuen fum, ells funcionen, nosaltres teletreballem, diuen que això és el que vindrà. Molts combinarem treballar uns dies a casa i uns altres a la feina, potser així no malbaratarem tant temps a anar a la feina, ni els transports ens ompliran de fum l’aire que ara està molt net.
      Ui! Sento soroll al pati, són prop de les vuit, les meves nebodes ja fan soroll, a veure si aplaudim els serveis sanitaris, aquesta és una nova rutina que hem establert. Després parlem una estona, a tots ens agrada preguntar, ara tenim temps: per escoltar respostes, per passar-nos la pilota per la paret mitgera. Em temo quan sortim al carrer en teixirem de mitgeres entre uns i altres, algunes de roba i ens les posarem a la boca, altres de virtuals: no ens acostarem, canviarem de vorera, no anirem als llocs on hi hagi molta gent. Ens costarà creure que en algun moment de la nostra vida haguéssim viscut d’una altra manera, ens haguéssim comunicat diferent

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s