Anècdotes


Expliqueu alguna anècdota de què sigueu protagonistes (millor si tenen a veure amb l’aprenentatge del català o d’altres llengües). Extensió: 100-150 mots.

senyorsonrisas2

Recordeu: “Signeu amb el nom abreujat i no doneu correus electrònics reals (per exemple, abcdefg@gmail.com) i no ompliu la casella “Lloc web””.

Nota: Els textos rebuts no són revisats lingüísticament i les opinions són responsabilitat exclusiva de la persona que les emet. Seran suprimides les intervencions que no siguin respectuoses amb tothom (pel seu contingut xenòfob, homòfob...).

 

2 respostes a “Anècdotes

  1. MÍ BUENOS AIRES QUERIDO…

    A principis dels anys vuitanta vaig anar, juntament amb el director de l’empresa, a Buenos Aires per defensar l’oferta d’un sistema electrònic d’aplicació al sector elèctric. Eren moltes emocions juntes: el meu primer vol transoceànic, la primera oferta internacional que fèiem, el fet que ens enfrontàvem a competidors reconeguts i molt potents i un munt de coses més…
    El dia que ja estàvem presentant el nostre sistema jo anava explicant el funcionament dels equips utilitzant un diagrama electrònic, i, amb tota la meva passió, anava dient: “si cogemos tal instrumento, en este punto podemos ver la señal de entrada y luego si cogemos este otro instrumento podremos medir la frecuencia, y después cogiendo…”. Jo notava una mirada burleta per part de l’audiència. Reien per sota del nas i pensava que els feia gràcia el meu accent català. Tanmateix, els preguntava alguna cosa per assegurar-me que em seguien i fer-los intervenir per tal que es concentressin en l’explicació.
    Al cap d’una estona un d’ells ja no va poder més i em va dir: “Es evidente que vos no sabés qué significa coger, acá. Creo que ustedes lo llaman follar, je, je…” Vaig quedar-me amb la mateixa sensació de ridícul que es té quan de nen et corregeixen una paraula que estàs dient malament mentre es foten un fart de riure. Sortosament, vaig reaccionar a temps i vaig posar-me a riure perquè en aquell moment em va fer gràcia l’observació, sobretot, pel to que va utilitzar.
    A partir d’aquest moment, tots ens vam fer la mar d’amics, vaig començar a explicar-los acudits, a interessar-me per particularitats de la seva parla i tota la feina va rutllar perfectament.
    Això sí, en tot el temps que vaig estar a Buenos Aires no vaig dir cap vegada més la paraula “coger”.

    MS

  2. SOPAR A VARSÒVIA AMB SORPRESA

    Això em va passar a finals dels anys 90 a Varsòvia en un viatge comercial organitzat arran de la visita a Polònia d’un destacat polític espanyol. Jo havia d’entrevistar-me amb l’home que acabaven d’ascendir a president d’una empresa client nostre. Finalment, però, els seus múltiples compromisos van reduir l’entrevista a arranjar un sopar en un restaurant de categoria, al centre de la capital polonesa.
    Aquest restaurant, el predilecte del nostre flamant president d’empresa, era regentat per una dona molt amable, d’origen valencià, que ens atenia en castellà. Ens va assignar una molt bona taula, en un celler luxós. Però el temps anava passant i el nostre convidat no arribava… Com que no hi havia cobertura telefònica on érem, vaig decidir pujar a la planta baixa per fer-li una trucada. En arribar-hi, vaig notar un ambient molt especial: la mestressa i uns quants cambrers estaven situats d’una manera molt protocol·lària, com esperant una visita d’allò més important. Com que la mestressa ja em coneixia, em va mirar i em va dir: “¿Qué, esperando al señor presidente?”
    Vaig entrar en un estat de xoc, com d’haver perdut el control de la situació. Tan i tan amunt havia pujat el president de la empresa que l’havia de rebre amb tanta pompa tot el personal del restaurant, amb la mestressa al capdavant, i tots perfectament uniformats? Però: ¿com podia ser, a més, que la propietària fos coneixedora de la nostra cita? No sé què vaig pensar ni quina cara vaig fer, però em va sortir de dir a la mestressa: “¿Qué presidente?” I aleshores va ser ella qui va canviar d’expressió, fent cara de no entendre res… “¡El presidente del gobierno español, el señor José María Aznar!”
    Però el nostre president, el que nosaltres havíem estat esperant, finalment no es va presentar…
    L’endemà ens van convocar a un dinar oficial, un àpat de comiat dels participants a la missió comercial, amb la presència del president del govern espanyol. En acabat, va tenir lloc una esvalotada sessió de fotos on tots, un per un, havíem de posar amb Aznar per portar un document gràfic a l’empresa. Quan em va tocar a mi, i per no quedar-me con un estaquirot, se’m va ocórrer de dir-li: “¡Ayer cenamos en el mismo restaurante!” Ell em va contestar:”¿Sí, y se come bien, verdad?” No vaig gosar dir-li que jo no l’hi esperava pas a ell: hi esperava l’altre president…

    MS

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s