De Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert)
La lectura de Solitud ens submergeix en el món interior d’uns personatges que mantenen una forta tensió amb l’entorn: la muntanya, un lloc feréstec que els envolta i marca la seva existència.
L’escriptora ens exposa la dualitat eterna que és part intrínseca de l’ésser humà: la llum i la penombra, el bé i el mal. I, ho fa servint-se de dos tipus de personalitats. D’una banda, la bondat representada per la Mila, la protagonista, i el pastor (Gaietà). Ambdós cerquen la llibertat i la seva pròpia identitat dins el marc rural que els envolta. D’altra banda, la foscor s’expressa a través d’en Maties i l’Ànima. El primer un dropo, poruc, fred i indiferent davant la vida. El segon simbolitza la maldat absoluta, un ésser monstruós amb gran capacitat de destrucció. De fet, provocarà un desenllaç terrible amb les seves atrocitats. Els seus actes produiran que la Mila prengui “la” decisió definitiva sobre com emprendre el seu futur.
Valoració
És fascinant veure com l’autora aconsegueix no deixar indiferent el lector davant la intensitat del reguitzell d’emocions que descriu, magníficament. Ho fa a través d’un domini prodigiós del llenguatge amb gran poder descriptiu, riquesa de lèxic i de recursos literaris com ara les comparacions, la simbologia, els mites i les llegendes.
Al cap i a la fi, ens identifica les emocions (melangia, plaer, ràbia, sorpresa, fàstic, gratitud, por, satisfacció, ira, admiració, etc.) que tothom ha experimentat algun cop a la seva vida. I que formen part de l’essència de la humanitat.
L.R. (6èv)
