De Coia Valls
Aquesta novel·la de caire històric es situa als voltants de l’any 380 dC, poc després de la promulgació de l’Edicte de Tessalònica, pel qual el cristianisme quedava constituït com a religió oficial de l’Imperi Romà. En aquest context, una jove noia pagana, Irene, es presenta en una comunitat cristiana al cor de Gallaecia, per encàrrec del senador Símmac per tal de robar l’últim pergamí que es conserva de Els orígens de Roma, de l’autor clàssic Cató. Suposadament aquest llibre hauria de portar a un revifament del paganisme, davant l’avenç imparable dels deixebles de Crist.
Tot i això, la impossibilitat d’Irene d’aconseguir robar-lo i la imminència de la partida d’una membre de la comunitat, Ethèria, en una peregrinació a Terra Santa en el qual s’endurà el llibre, obliga Irene a fer-se passar per una cristiana que vol refermar la seva fe i acompanyar Ethèria en el seu viatge fins que aconsegueixi apoderar-se del llibre.
El llibre narra aquest camí que fan totes dues, en el qual els secrets i mentides donaran pas a la forja d’una sòlida amistat entre ambdues, tot i les abismals diferències; una amistat que transcendirà les creences de cadascuna i els ensenyarà a viure en harmonia i en una vertadera estimació.
Valoració
El llibre està escrit amb una prosa amable, fàcil de llegir i que no és propensa als embolics. D’altra banda, en ser una novel·la d’època, s’agraeix molt el fet que l’autora s’hagi documentat per tal de transmetre un marc el més fidedigne possible dins el qual té lloc la trama.
Em sembla molt interessant veure com els personatges que se’ns descriuen inicialment van, al llarg de l’obra, canviant la seva manera de ser, les seves conviccions, la seva manera de relacionar-se amb allò que els és propi i amb allò amb el qual estan enfrontats, etc. Si bé aquests canvis s’aprecien molt bé en les dos protagonistes de la història (Irene i Ethèria), també es produeixen en altres personatges més aviat secundaris.
LV (6v)
